La ràdio és un mitjà de comunicació sense fil que permet transmetre sons. Actualment també moltes emissores de ràdio transmeten a través de cable, però part de la seva difusió es continua fent per mitjans sense fil.

La transmissió utilitza ones de ràdio, que com la resta d’ones electromagnètiques, es poden transmetre per l’espai sense que calgui cap mena de suport físic. Les ones de ràdio es distingeixen per la seva freqüència, és a dir, pel nombre de vegades per segon que vibra l’ona.

Cap al 1865, James Clerk Maxwell havia escrit una afirmació teòrica: és possible generar ones electromagnètiques que es propaguen a la velocitat de la llum. Dues dècades més tard, Heinrich Rudolf Hertz va demostrar que la radiació era possible utilitzant una alta tensió que genera espurnes entre dues boles de metall. Aquestes espurnes produeixen radiació electromagnètica, que va ser detectada per un anell amb una obertura.

Heinrich R. Hertz va realitzar, al 1886, les primeres transmissions de ràdio. Primer va aconseguir transferir a pocs metres energia en forma d’una espurna, que va ser el primer missatge. 

El 1894 una sèrie d’investigadors estaven interessats en els experiments de les ones hertzià: la lògia de l’anglès Oliver i el rus Alexander S. Popov, que el 24 de març de 1896 van transmetre per ràdio en Morse les primeres paraules.

Però finalment, el primer en trobar teories de Hertz va ser l’italià electrotècnic Guglielmo Marconi. Per aquest motiu Marconi es considera l’inventor de la ràdio. Encara que és un fet que crea gran controvèrsia. El primer que va pensar en fer era aplicar la ràdio a les transmissions marítimes, i el 1897 va enviar un senyal que va ser rebut per un remolcador a 30 quilòmetres de distància.

Anys més tard, molts vaixells van començar a navegar equipats amb el transmissor sense cables de Marconi, que era de fet una ràdio, encara que el missatge estava codificat en Morse.

La primera transmissió radiofònica del món va tenir lloc la nit de Nadal de 1906 pel professor Reginald Aubrey Fessenden.
Es va realitzar mitjançant una antena de 128 metres d’altura que tenia instal·lada la companyia americana National Electric Signaling. Era una felicitació de Nadal amb música de Haendel, encara que aquest fet va passar pràcticament inadvertit.

Però es va haver d’esperar a un invent ideat pel físic nord-americà Lee De Forest, el tríode (anomenat Audion), que permetia que música i paraules poguessin ser transmeses amb facilitat.

Va transmetre des de Brant Rock Station, Massachusetts, la primera radiodifusió d’àudio de la història. Vaixells des del mar van poder sentir una radiodifusió que incloïa a Fessenden tocant amb el violí la cançó Oh Holy Night i llegint un passatge de la Bíblia.

Al 1920 van començar les primeres transmissions radiofòniques per a entreteniment amb una programació regular, ja que fins llavors havien estat experimentals. Com en el cas de la televisió o el telèfon, això va tenir lloc independentment en diversos llocs del món amb poc temps de diferència.

El so es propaga d’un lloc a un altre, però sempre ho fa a través d’un medi material (aire, aigua, fusta…). En el buit, el so no pot propagar-se perquè no hi ha medi material. La propagació del so en els fluids pren la forma de fluctuacions de pressió. En els cossos sòlids la propagació del so implica variacions de l’estat tensional del medi. Suposa un transport d’energia sense transport de matèria, en forma d’ones mecàniques. 

La velocitat de propagació de l’ona sonora depèn de les característiques del medi: pressió, temperatura, densitat… En general, la velocitat del so és major en els sòlids que en els líquids, i en els líquids més gran que en els gasos. La velocitat del so a l’aire és de 343 m/s; a la fusta és de 3990 m/s; al formigó és de 4000 m/s; al vidre és de 5190 m/s; a l’acer és de 6099 m/s.

Els fenòmens físics que afecten la propagació del so són: transmissió (elasticitat, temperatura i densitat), absorció (energia absorbida pel material i energia reflectida pel mateix), reflexió, refracció, difracció o dispersió, i difusió.

1.Un micròfon capta el so i produeix el senyal de ràdio.

2.El senyal final s’emet mitjançant una antena.

3.Les ones de ràdio es propaguen per l’espai.

4.Mitjançant una antena (el receptor) es rep el senyal de ràdio.

5.En un procés anomenat desmodulació s’extrau la informació de la veu que va fer variar el senyal de ràdio.

6.Aquest senyal es dirigeix cap a un altaveu o uns auriculars, amb què es pot escoltar el so original.

Quan s’emet un senyal de ràdio, es realitza una modulació del senyal del so que consisteix a modificar-lo de manera que les seves variacions només siguin en amplitud (AM) o només en freqüència (FM). La modulació permet enviar més informació en forma simultània i millorar la resistència contra possibles sorolls i interferències.

En l’amplitud moderada (AM) és molt senzill extraure la informació de l’ona (desmodulació) i per això, resulta barat construir aparells capaços de dur a terme aquesta tasca. Les freqüències emprades en les emissions radiofòniques es troben entre 500 kHz i 1700 kHz. 

Les ones d’amplitud moderada són originades per l’unió de les ones RF (amplitud constant i alta freqüència) i les ones AF (tenen una freqüència baixa i l’amplitud no és constant, varia). Durant el procés de modulació, les ones AF es transformen en bandes laterals RF, de les quals podem destacar la doble banda lateral, la banda lateral única i la banda lateral vestigial.

En la freqüència modulada ( FM) la informació es transmet de forma més fidel, tot i que el procés és una mica més complex i els emissors i els receptors són més cars. Aquest mètode és l’escollit per les emissores que difonen principalment música, ja que aquesta es percep amb més qualitat. Les freqüències emprades en les emissores radiofòniques es troben entre 87 MHz i 109 MHz.

S’utilitza en freqüències intermèdies de la majoria dels sistemes de vídeo analògic. Per a la gravació de vídeo i per recuperar de la cinta magnètica sense la distorsió extrema (senyals de vídeo). Manté la cinta al nivell de saturació, i, per tant, actua com una forma de reducció de soroll de l’àudio en les comunicacions. En les freqüències d’àudio s’utilitza per sintetitzar so. 

La ràdio és un mitjà que té moltes utilitats, que són les següents:              Brindar informació general i particular: les emissores de llarg abast habitualment transmeten notícies nacionals i internacionals. En emissores més acotades, la informació pot centrar-se en fets que afecten directament els membres de la comunitat. 

Promoure la participació ciutadana: si el cas és que al barri hi ha una inundació, la ràdio pot demanar col·laboracions per ajudar els afectats. També pot servir per convocar els veïns a participar en una murga, o per trobar un gos que es va perdre. Els missatges de ràdio constitueixen excel·lents eines perquè la comunitat s’organitzi al voltant de problemes i necessitats locals.

Difondre coneixements útils i culturals: a través de la ràdio molta gent aprèn coses importants, des de receptes de cuina fins a primers auxilis; s’assabenta quan i on poden assistir a un espectacle gratuït i, per descomptat, escoltar poesies, cançons o contes. La ràdio ha jugat un paper molt important en campanyes d’alfabetització a través de programes educatius.

Exercir la llibertat d’expressió: la ràdio permet opinar, discutir, expressar acord o protestar. La llibertat d’expressió és un dret humà universal i constitueix una condició indispensable per al desenvolupament, la democràcia i la pau.

Entretenir i recrear: no menys important que les funcions anteriors és la d’entretenir i acompanyar les persones en el seu temps lliure: escoltar música en solitud o amb amics en una festa, compartir amb la família un radioteatre, seguir un partit de futbol o, simplement, escoltar veus amistoses després d’un dia cansador.

La ràdio és escoltada per tothom i és apte per tot un públic. Un nen petit la utilitzarà per entretenir-se i per obtenir algun coneixement cultural. No obstant, una persona adulta pot fer ús d’aquest mitjà de comunicació escoltant les notícies i ampliant el seu coneixement amb nous events que puguin sortir i l’ interessin. En conclusió, depèn de l’edat no es farà el mateix ús, sinò un diferent adptat per a cada persona.

Les primeres emissions de ràdio públiques van sorgir al 1912. Alguns afirmen que es van originar com a conseqüència de les dificultats de comunicació que presentava el Titànic, que va intenar comunicar-se amb el ports propers durant tres dies abans d’enfonsar-se. A partir d’aquest succés es van establir unes normes de comunicació radiofònica per cada país.

El 1922 apareix la ràdio comercial amb l’objectiu de transmetre anuncis publicitaris, encara que un any després també s’emetien programes narratius. Aquell mateix any es va aconseguir establir el primer contacte radial transatlàntic.

Una de les primeres estrelles de la ràdio va ser el sacerdot Charles Coughlin durant el 1926, com a resposta a actes vandalistes contra l’església catòlica. Al poc temps tenia un programa amb, aproximadament, 30 milions de receptors i se li enviaven un total de deu mil cartes diàries.

La primera estació de radiò de Méxic va ser «El Buen Tono», que va iniciar les seves transmissions el 15 de septembre de 1923. Anys després actuava com la XEB, i el 18 de septembre de 1930 va iniciar la seva activitat com la XEW.

Una persona d’Estats Units (major de 12 anys) escolta al voltant de 1100 hores la ràdio anualment. A Occident, més del 80% de la població escolta emissions de ràdio, encara que una tercera part ho fa per Internet.

PREGUNTA 1: On es va produir la primera emissió radiofònica?

a) Nova York

b) Brooklyn

c) Massachusets

d) Los Angeles

PREGUNTA 2: Quin dia es va realitzar la primera emissió radiofònica? Amb quin instrument es va tocar la melodia de «Oh Holy Night»?

PREGUNTA 3: Digues si les frases següents són certes (C) o falses (F). En cas de que siguin falses, corregeix-les:

La ràdio és un mitjà de comunicació amb fil que permet transmetre senyals.

Heinrich R. Hertz va realitzar, al 1886, les primeres transmissions de ràdio.

En l’amplitud moderada és molt complex extraure la informació de l’ona.